Repeu artístic

Les manifestacions artístiques dels humans arrenquen en temps molt reculats de la prehistòria, ja quan encara els humans eren caçadors i recol·lectors i tenien comunitats petites amb poca organització social. I ja de molt antic les representacions artístiques inclouen també mostres d'art abstracte.

El fet que aquestes manifestacions artístiques primeres siguin tan antigues no permet que puguem saber del cert quina era la seva intencionalitat. El pas del temps esborra necessàriament la informació i no s'han servat documents escrits, bé, és que no n'hi havia, en aquella època, de registres escrits.

Art paleolític

Ja en el Paleolític hi trobem expressions artístiques gràfiques de dibuixos que representen figures d'animals. Sempre s'han relacionat amb la cacera i les figures d'animals són perfectament identificables.

Interpretació

La interpretació d'aquestes imatges és totalment oberta. En realitat, la llunyania en el temps fa que s'hagi perdut qualsevol informació sobre la finalitat d'aquestes pintures i difícilment en podrem treure el trellat. D'interpretacions n'hi ha hagut moltes, que no aprofundirem, totes elles especulatives. De fet, encara que haguéssim estudiat les pintures de les darreres tribus que tenien un modus de vida semblant al Paleolític, caçadors i recol·lectors, com els Hadza de l'Àfrica, no podríem tampoc traspassar la interpretació a uns humans que varen viure fa més de 20.000 anys.

Consideracions

Si bé no sabem la utilitat o la finalitat d'aquests dibuixos, sí que tenim algunes informacions que podem tenir en compte i que no podem passar per alt en l'observació.

1. Els animals representats eren animals de mida grossa, no hi trobem animals petits (conills, coloms, perdius...) que sabem que també els caçaven.
2. Són animals els quals no són fàcils d'abatre degut, precisament, a la seva envergadura.
3. Els homes eren un depredador àpex, al capdamunt de la piràmide alimentària, que es veia amb cor d'enfrontar-se a preses de molta grandària, fins i tot mamuts. L'enfrontament era perillós, com sol passar en tots els depredadors, i s'hi arriscaven la vida, en podien sortir molt mal parats.
4. Al contrari de qualsevol altre depredador, els homes no es refiaven de la seva força física per a abatre les preses, per no tenir no tenien urpes (les havien perdut feia milions d'anys) ni incisius capaços de fer cap mal a la presa. La seva estratègia de caça consistia en empaitar la presa durant un llarg recorregut i esperar que caigués per xoc tèrmic intestinal. 
5. Els homes eren uns corredors invencibles en la llarga distància que havien desenvolupat múltiples adaptacions i cap presa en podia suportar la seva cursa, queien col·lapsats per més grossos que fossin. 
6. Si bé les dones podien córrer tant com els homes fins i tot si estaven embarassades, no era així amb els infants i adolescents. El més versemblant és que els infants restessin 'a casa' quan els adults sortien a caçar, tant per la perillositat com per l'esforç físic de la cursa.
7. Aquests humans tenien tots ells la capacitat d'enraonar, de parlar, però encara estaven molt lluny de la comunicació escrita. No obstant, la maduració dels infants fins l'adolescència i l'edat adulta requeria un temps molt llarg, que passava de deu anys, un fet únic que no es repeteix en cap altra espècie, ni tan sols entre els primats.
8. La cacera tenia un component de por: por de no caçar, de prendre mal, d'enfrontar-se a la presa.
9. En aquella època hi havia també depredadors que podien fer presa dels homes, és a dir, els homes n'eren víctimes. No obstant les representacions artístiques són sempre, de manera preferent, de les preses.
10. No podem suposar que les pintures rupestres es fessin, de manera exclusiva, en zones interiors de coves. Podia molt ben ser que també haguessin pintat parets de roca exteriors, tal i com fan els Hazda. El que hauria passat és que, amb l'exposició de les pintures a la intempèrie no s'haurien preservat per la meteorització dels agents externs del clima.

Repeus en perspectiva

Podem pensar, doncs, que els esdeveniments que succeïen en les caceres, en retornar 'a casa' eren narrats pels seus protagonistes. La narració èpica, sempre oral, es transmetia i les estratègies, tant que tenien un bon succés com les que tenien un mal succés o una fatalitat (quan hi moria algú en la contesa), passaven a formar part d'un coneixement abstracte del grup o de la tribu. En l'absència d'una transmissió escrita del coneixement, l'ajuda d'elements gràfics en perspectiva podien haver estat una ajuda important en la transmissió del coneixement de generació en generació. Si els dibuixos evocaven una narració del passat, un viatge mental en el temps, ajudaven a una transmissió del coneixement.

La narració podia servir, també, per a la transmissió d'aquest coneixement a les noves generacions de joves caçadors que durant la seva infantesa escoltaven atentament les narracions dels adults o dels més vells, per tal d'adquirir tots aquells coneixements necessaris per a prevenir accidents, saber com afrontar la presa, què es podia fer i què no es podia fer i com aconseguir d'abatre-la. De ben petits, els infants ja podien iniciar-se en el coneixement de cadascuna de les espècies animals a través dels dibuixos que hi havia a les parets, acompanyats de les narracions. També és possible que els infants aprenguessin de dibuixar ja de petits i que els adults els fessin dibuixos en suports que no s'han conservat.

Insistir, no obstant, que aquestes consideracions són merament especulatives i que no es poden comprovar.

Repeus en prospectiva

Una altra opció que podem considerar és la consolidació d'un repeu en prospectiva. En aquest cas, el viatge mental en el temps seria un viatge de futur. En aquest sentit podem suposar la cacera paleolítica com una situació que requeria unes fórmules de complexitat, una organització en què l'experiència i l'estratègia calia adaptar-les en cada circumstància. Si la circumstància era una, per exemple, havia nevat, o hi havia cacera escadussera, o hi havia hagut un albirament de preses, la tribu s'havia de reunir i veure quina era l'estratègia més adequada i organitzar un grup que, segons s'ha vist en darreres investigacions, podia arribar a ser nombrós.

Se sap que per la cacera de mamuts, els humans els posaven trampes i esperaven el seu pas per una frau estreta i escollada del capdamunt del socoster estant per llançar-los pedres grosses que havien preparat. Per tant, això requeria tota una organització d'organitzar grups que albiressin la presa, uns altres que anessin al socoster i preparessin les pedres, d'altres que menessin les preses a les fraus pregones.

L'organització d'una activitat complexa per mitjà del llenguatge oral molt probablement requeria de l'ús quotidià de dibuixos que no necessàriament havien de fer en l'interior de les coves sinó que ho resolien de manera més precària damunt de qualsevol altra superfície perquè tenia una utilitat tan sols immediata. Tot això era possible tan sols per una modificació de la conducta de manera que, ja en el Paleolític, hi havia una recompensa ajornada, tal com hem explicat.

Pensament complex

En les formes d'art del Paleolític, doncs, hi trobem ja uns indicis que ens indiquen que hi havia un espai per a l'expansió del pensament complex. No en podem saber el què i el com per la llunyania en el temps i per la manca de testimonis escrits. El pensament complex i organitzatiu dóna una repeu primer que permet el desenvolupament d'estructures socials organitzades.

Algunes investigacions darrerament aparegudes apunten en la direcció que aquesta organització complexa permetia que les comunitats fossin més nombroses i, fins i tot, que això esdevingués un factor important en la competència que hi va haver entre les dues espècies d'homínids que varen conviure un llarg temps a l'Europa de la darrera glaciació: els Neandertals i els Sàpiens. Però això ho deixem per a una altra ocasió.